Get all 4 Jordi Pèlach releases available on Bandcamp and save 20%.
Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality downloads of Ningú estima el carter, La cambra freda, M'enniré (2013), and Geometria Celestial (2012).
1. |
Glòria a les pedres
03:08
|
|
||
|
GLÒRIA A LES PEDRES
No hi ha diferència entre pedres i humans?
Elles també hi veuen amb uns ulls més grans
Glòria a les pedres que et veuen passar:
“Viatger de tornada, estàs començant”.
On has estat quan no hi eres?
Què has estat fent quan no et vèiem?
He collit la flor del pecat que no es troba a tots els horts.
M’he fet un llit a dalt dels teulats, per mirar els estels de prop.
Què vens a fer altra vegada?
Fill de la terra cremada?
Com un vaixell de vela tornant lentament al mateix port
Escolta el vent, el dia ha avançat, ben aviat es farà fosc.
No hi ha diferència entre pedres i humans,
Elles també es mouen amb uns temps més llargs.
Glòria a les pedres que et veuen passar:
“Viatger de tornada, estàs començant”
Quan vas marxar eres un altre?
Què et passarà a partir d’ara?
Esquinçaré, el vel de l’engany de la grandesa del meu món.
Esculpiré, l’estàtua d’un pi i un capvespre silenciós.
Com un vaixell de vela tornant lentament al mateix port
|
||||
2. |
Darrere dels canons
03:17
|
|
||
|
DARRERE DELS CANONS
Quan baixaves a la plaça, i un sol blanc cremava els arbres
Te’n reies de tot.
Il·lustraves la delícia de trobar-se, darrere dels canons.
A les nits, bufava l’aire, i un brunzit feia saltar els graons
De dos en dos.
A les escales a on ens assèiem i ens miràvem,
Just al darrere dels canons...
Darrere dels canons, retrunyien, sense explicació
Cada dia...
(Que una sang impura regui els nostres marges.)
On has anat, ocell de l’aire, on has marxat
Coloma blanca de la insurrecció?
Contra la casa del pare que ens cuidava,
Ens enganyava amb els canons.
Adeu-siau, amics de l’ànima, adeu-siau,
no us acompanyo en aquesta ocasió.
Potser un dia tornareu per explicar-me
A qui disparen els canons.
Darrere dels canons, retrunyien, sense explicació.
Cada dia...
(La glòria amb nosaltres, la culpa és dels altres.)
(Que una sang impura regui els nostres marges.)
|
||||
3. |
Ningú estima el carter
03:21
|
|
||
|
NINGÚ ESTIMA EL CARTER
Quan van donar-me aquesta feina,
Me’n sentia orgullós, un lloc al món.
Una funció sobre la terra.
Volia ajudar a la gent, mira’t que era innocent.
A poc a poc, vaig començar a notar,
L’abismal diferència entre real i ideal.
Jo no hi tinc gaire res, ni a les mans ni al cap
Menys la clara evidència de que
Ningú estima el carter que porta notícies
Des de l’infern.
Ara que ja he passat per la pedra,
Puja i baixa escalons.
Menys els meus, els de tots.
Ara que ja he vist la misèria,
Jo també soc la gent.
Perquè em veig diferent.
Jo també tinc arquetips encallats,
Que no em deixen percebre bé la realitat.
Tinc la llosa del temps que m’estira del braç,
I la clara evidència de que
Ningú estima el carter que porta notícies
D’un nou hivern
|
||||
4. |
Les campanes
03:58
|
|
||
|
LES CAMPANES
Refugiats, de dubtes inconscients,
Subliminals,
Rere cada cigarreta hi amaguen la tendència innegable
A la depravació sexual.
I ells es pensaven que no es veia
I la portaven al davant
Zones mortes angles cecs, fruits d’una tragèdia
Que només existirà dins el seu cap.
I està tot bé, o gairebé tot.
Per cada comportament, hi ha un seguit de conseqüències esperables,
Inevitable
Que l’aigua es converteixi en gel,
Que no sigui sempre el teu millor moment
Que calis foc a l’esperança
I no et serveixi de res,
Si no et preguntes:
Com t'arriba el so de les campanes a través de l'aire?
Ja no et creus, a tots els mentiders
Van a fer mal
Un trosset d’eternitat en una ampolla en un prestatge o en alguna
habitació particular
Al matí surts cremant pel terra,
I al vespre tornes tan cansat
Que ja no es fa tan estranya, tota aquesta tragèdia
Que només existirà dins el teu cap
Que està tot bé, o gairebé tot.
Per cada comportament, hi ha un seguit de conseqüències registrables
Monitoritzable,
Que l’aigua es converteixi en gel,
Que s’enfonsi el terra sota dels teus peus.
Que calis foc, a l’esperança
I no et serveixi de res
Si no et preguntes:
Com t’arriba el so de les campanes a través de l’aire?
Ja has après alguna cosa més,
Jove obstinat.
Diuen que ara se’t pot veure caminant amb més modèstia
Que ja no et creus un tipus tan especial
Amunt i avall la carretera, que està plena de forats
Han triat que siguis tu, el boc expiatori
enganyats pel pensament emocional.
I està tot bé, o gairebé tot.
Per cada comportament, hi ha un seguit de conseqüències esperables,
Inevitable
Que l’aigua es converteixi en gel,
Que no sigui sempre el teu millor moment
Que calis foc a l’esperança
I no et serveixi de res,
Fins que no et preguntes:
Com t'arriba el so de les campanes a través de l'aire?
|
||||
5. |
|
|||
|
ELS MEUS JOS DE FORA DE MI
A les nits, molts cops truquen a la porta
No em cal obrir per saber qui em trobo fora
Els meus jo, de fora de mi.
Tinc molts jos, fora de mi.
No sé quan ni perquè vaig començar a veure’ls
Venen de lluny, m’intimida la seva presència.
Jo els hi dic “escolteu, faig tot el que puc”
Ells em miren perplexos, es queden muts.
Els meus jo, de fora de mi
Tinc molts jos fora de mi.
Viuen en paisatges extingits
Els meus jos de fora de mi.
Els meus jo, de fora de mi.
Tinc molts jos fora de mi
|
||||
6. |
Amor infinit
02:48
|
|
||
|
AMOR INFINIT
I ara de cop t’has despertat
I els pensaments eren miralls
O fotografies, que han cobrat vida amb els anys.
Amor infinit
Has plorat llàgrimes de mal
Has vist els arbres bategant
Canten els insectes, petitíssims al teu pas
Amor infinit
M’han trucat, però ja no hi era
Avui he sortit
A prop, per aquí.
Hi he trobat una morera re ra ra
On s’hi veu el destí
Si en menges el fruit
Que la tempesta arribarà
Ben aviat no serà tan clar
Que no es senti sola,
M’hi quedaré just al bell mig
Amor infinit
Amor infinit
Totxanes i vi
Amor infinit
|
||||
7. |
|
|||
|
LA TIMIDESA DE LA JULIETA
La timidesa de la Julieta, era un vidre fi
Decorat amb filigranes, com de principis
Del segle vint.
Tenia ulls de mandarina, de no poder dormir
Aquell octubre d’abans de la guerra els canons no paraven
Ni per la nit.
Ens buscàvem de matinada, sempre d’improvís
Si havia begut el vidre hi era, però ja es veia el que
Hi havia dins
La primera fou per insomni, les altres per delit
Quan ens veiem sordament xiulava entre les reixes
El dematí.
Què se’n farà de tu Julieta, que se’n farà de mi?
A la punta de la boca hi portem una ofrena
que vol sortir
Quan per fi vaig atrevir-me “ei, què vols de mi?”
Em tremolaven subtilment les cames perquè no sabia el que
M’anava a dir.
|
||||
8. |
|
|||
|
EL MEU JARDÍ ERA UNA EIXIDA ESTRETA
Era un llibre per nens, però no era escrit en blanc.
Eren l’espai i el temps.
Amén, al·leluia.
Era el foc del carrer, i el silenci animal.
Eren l’ànsia i el pes,
Del teu mateix final.
Ai, si no em vens a veure
No podré fer-te el que tu vols
Ara guspiregen les acàcies sota el sol,
I pot ser que mai, tornarem a veure’ns
Pot ser que mai tornarem, a veure’ns.
Rere la porta, hi ha una aranya negra.
No et farà mal, sempre s’està quieta.
Era no tenir res, ni ningú amb qui parlar.
I saber al mateix temps,
Que tot t’està esperant
Rere el pany de la porta
El vidre entelat...
Ai, si no em vens a veure
No podré fer-te el que tu vols
Ara guspiregen les acàcies sota el sol,
I pot ser que mai, tornarem a veure’ns
Pot ser que mai tornarem, a veure’ns.
El meu jardí era una eixida estreta
El meu jardí era una eixida estreta.
Si vols venir, salta aquest mur i entra
Hi ha un tros de cel rodejat de pedra
|
||||
9. |
Delit
02:36
|
|
||
|
DELIT
Això era en un carrer, amb un aire tan fred,
Que s’esmolava la lluna, i el paviment.
Oh, delit, delit, delit.
De dins a fora els ulls.
Oh, delit, delit, delit, delit.
Un àngel vola a prop del seu cul.
Això era un carrer, que em va dir això mateix:
“Dona’m un petit, dona’m un petit;
Herbes de maig.
Tu te n'aniràs d’aquí, però jo m’hi hauré de quedar,
Sola amb aquest cel que esgarraparé amb els dits.
Farta de trobar, un misteri enterrat
Sota cada jardí.
No et demano res més,
No et demano res més,
Que el teu delit”
|
||||
10. |
Ulls de mandarina
02:49
|
|
||
|
ULLS DE MANDARINA
Per fi ha arribat aquell dia que ja m’esperava
Hauré de lluitar, m’han cridat a les armes
Diuen que ja estan aquí, que serà l’últim dia
Que darrere del braç, tindrem la força divina.
Els teus ulls tenen color de mandarina
Ja t’he donat el que volies
No són humans, són la bèstia malferida
Nines de drap
Hi ha vaixells que marxen, i mai no han de tornar
(Que una sang impura, regui els nostres camps)
|
||||
11. |
Res després de la mort
03:18
|
|
||
|
RES DESPRÉS DE LA MORT
Em quedo amb l’aire, amb la llum i amb els colors
Però els brins d’herba han d’empènyer molt més fort.
M’allunyo, ràpid d’aquí
M’allunyo i no em moc d’aquí.
Serem astres, una senzilla cançó
Pell de cabra, no pots enterrar-ho tot
Som lluna, estem teixits de fils
Som nines, que algú ha recollit.
Hem trobat, un polsim de veritat
En els seus ulls ensangonats
Enganyats, removent-nos a desgrat
En una creu, ens mirem des de dalt
Això serem, un vaixell que va endavant
Que no s’atura, ni sap el que és tornar
Reconeixent, que a voltes dubtem de tot
Perden els bons
I ni tan sols ho som.
Per què busques cap consol?
Hi ha res després de la mort
No necessito consol.
Hi ha res després de la mort.
|
||||
12. |
Nono
02:55
|
|
||
|
NONO
Ja he fet, tots els papers:
De bo i dolent, de tendre i fred.
Ja tinc, alguns bitllets
Cap a cap tren, ja s’han fet vells.
Oh no em diguis això, no em diguis que no.
Que el què tu sents ho sento jo també
I és bastant semblant,
El què no volem.
El temps, només el veig
Quan ja ha passat, ara no existeix.
Tu et creus, que ja no em veus
Mai era teu, sempre he estat del Res.
Oh no em diguis això, no et vulguis quedar amb tota la raó.
Deixa anar el passat, que et portarà al costat.
D’un jove que no soc,
Ja he sabut, que hi ha tant que no puc
I que els meus altres jo,
No estan vius ni morts.
Oh no em diguis això, no em diguis que no.
Que el què tu sents, ho sento jo també
I és bastant semblant
El què no volem
|
||||
13. |
|
|||
|
NO TORNARAN LES ORENETES
No tornaran les orenetes a fer niu al poble de baix,
Se’n van anar a on tot comença,
Allà a on sempre érem iguals.
Hi havia un carter, hi havia una guerra, hi havia un futur interessant
Uns mentiders i uns que mentien
I ara que tots se n’han anat...
No tornaran les orenetes a fer niu al poble de baix,
Se’n van anar, la Julieta,
i el petit que havia engendrat
Potser va fer un forat a terra, i va sortir a l’altre costat
Un opressor que els oprimia
I ara que tots se n’han anat...
No tornaran les orenetes a fer niu al poble de baix,
Ara que ja han marxat per sempre,
Han anat a viure al pis de dalt.
Adeu-siau, vaixell de vela, adeu-siau, nina de drap
Els oprimits, i els que oprimien
Per tots el temps és escàs.
No en queda res
No, no en queda res
No tornaran les orenetes, no tornaran
Aquí només quedem les pedres
Les que sempre hi hem estat.
|
||||
Jordi Pèlach Santa Coloma De Farners, Spain
L'art és vida, però la vida és més gran.
If you like Jordi Pèlach, you may also like:
With “In Silver Halides,” Lowpines have created a collection of rich, textured, deeply-felt rock songs abounding in small sonic details.
go to album
Emotions and Math
by Margaret Glaspy
featured on Bandcamp Radio Jun 6, 2017
go to album
Julien Baker - Audiotree Live
by Julien Baker
Baker follows up her recent debut album with an Audiotree Live performance during which her powerhouse voice simply shines.
go to album
Hold The Door For Strangers
by Labrador
Philadelphia-based Labrador make unfussy and empathetic alt-country meant to sincerely bolster the downcast in times of strife.
go to album
Suburbia Space Program
by Wolf Collage
featured on Bandcamp Radio Jul 23, 2013
go to album
A Stranger That You Met Before
by A Day Without Love
A love letter to the DIY music scene.
go to album
Small Comforts
by The Chairman Dances
Winsome and winning indie pop songs on the latest from The Chairman Dances, where erudite lyrics are cradled by gorgeous arrangements.
go to album
