M'enniré

by Jordi Pèlach

/
00:00
00:00

  • Digital Album

    Immediate download of 3-track album in your choice of high-quality MP3, FLAC, or just about any other format you could possibly desire.

    Buy Now  name your price

  • M'enniré edició física + art + bonus track 2.0

    Baixa't els meus EP's digitals M'enniré i Geometria celestial gratis! Només has de donar-li a "buy now" i posar 0€ com a donatiu. Si vols donar alguna cosa, el karma t'ho agraïrà.
    Si vols, també hi ha l'opció de comprar M'enniré en edició física:
    EP M'enniré inclou: els tres temes originals + portada i galeta amb l'art de Carme Martí + lletres + BONUS TRACK INÈDIT, que puc triar jo o em podràs proposar tu.

    Includes immediate download of 3-track album in your choice of high-quality MP3, FLAC, or just about any other format you could possibly desire.

    Buy Now  €5 EUR or more

    ships out within 5 days
    edition of 20 
1.
04:15
lyrics
download
2.
04:51
lyrics
download
3.
03:20
lyrics
download

about

Enregistrat el març de 2013 als estudis Psicfreak Mobile (Amsterdam)

credits

released 16 April 2013
Guitarra i veus: Jordi Pèlach
Flauta travessera: Marta Rosell
Teclats, guitarres i producció: TENEDLE (www.tenedle.com)
Pintura: Carme Martí (www.artsetset.com)

tags

tags: pop pèlach cantautor català electronic folk pop Barcelona

license

all rights reserved

feeds

feeds for this album, this artist
Track Name: M'enniré
M’ENNIRÉ

Ja fa temps que no escrius aquelles cartes d’amor
llargues i confoses, i que no anaven enlloc.
Igualment les espero en estances de foscor
i la por se m’enfila pel cos.

Ja fa temps que no hi busco res, als ulls de ningú;
el que solia trobar-hi per mi ha desaparegut.
El carrer clama venjança i se’n riuen a palau,
perquè la por se’ls enfila pel cos.

Que no m’importen més la ràbia ni la il•lusió,
les percebo com brutícia, un error, un mal menor.
No m’importen més els discursos ni els sermons.
Perdó per escoltar-me, tot això és per explicar-te...

Que me n’aniré quan el blat serà més blau,
me n’aniré fins a confondre’m amb la tarda
i tot serà estiu i branca.

Me n’aniré, tan lluny que no pugui tornar,
me n’aniré descalç cap a rutes salvatges,
fins que deixem de ser nosaltres.

Ja fa temps que no véns a veure què tal em va.
La sala espaiosa segueix freda, inquietant;
a les sis de la tarda hi entra el sol –igual que abans–
i, per uns moments, tot es veu més clar.

Ja fa temps que he domesticat el ressentiment:
ara és com una eina que m’ajuda en tot moment.
Potser et farà somriure, però crec que m’ha fet humà
i, per uns moments, tot es veu més clar.

Si et pregunten on sóc, només digues «se n’ha anat»,
que encara que els estimi mai estaré del seu costat
–que els homes tenim dret al desordre i a marxar,
a no saber explicar-nos i a tenir el temps per intentar-ho.

Que me n’aniré quan el blat serà més blau,
me n’aniré fins a confondre’m amb la tarda
i tot serà estiu i branca.

Me n’aniré tan lluny que no pugui tornar,
me n’aniré descalç cap a rutes salvatges
fins que deixem de ser nosaltres.

M’enniré…
per no tornar.
Track Name: Portes
PORTES

Portes que tots travessem tancats en pensaments
(tant se val si amb el cap baix o l’orgull a la mirada)
que donen al carrer, a on hi ha tota la gent
enraonant o caminant cap a cites senyalades.

Cada porta és un indret de discreta importància,
com les de la universitat.
Qualsevol d’aquelles

tardes, ens vam creuar un moment i, sense pensar en res,
vam notar un calfred que ens recorria l’espinada,
que el pany estava obert, que cantava Jacques Brel
(i encara no sé si era jo o era una ràdio engegada),

que li donava, al teu vestit, un reflex de pols daurada;
li donava, al teu vestit, un aire de cosa somiada…
un aire de cosa somiada.

I jo ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
Ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...

Portes, com les d’aquells hiverns, en què el terra llueix
irisat pel sofriment i et fan tremolar les cames.
En un preciós moment t’estirarà una veu:
no hi haurà res més a fer que enfilar aquesta pujada

cap al segon etern on les ombres guarden plaça,
on la monstruositat del temps trobi a bé d’arrossegar-te…
trobi a bé d’arrossegar-te.

I jo ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
Ho volia tot per a mi, ho volia tot per a mi,
tenir-ho tot per a mi, sentir-ho tot en mi...
sentir-ho tot en mi…
Track Name: El roser
EL ROSER

Tenia vint-i-cinc anys, habitació, sostres alts, a l’Eixample;
uns quants mobles antiquats, pòster d’Amélie, balconada
i un roser sense florir.

Jo solia caure per allà; no ens hem d’enganyar: no era pas l’únic.
Ens miràvem despullats, got d’aigua i cendrer a la tauleta de nit;
escoltàvem cotxes passar.

No sé per què era tan important aquella planta estèril.
Mai va voler que li fes de regal un roser ja florit;
només deia «ja florirà»
i mirava molt enllà
–un somriure ennuvolat.

L’abril pot ser embriagador, el cel metàl•lic i gris com una bassa.
Recordo el cor bategant quan rebia el seu missatge: «Sóc a casa».
No hi havia res més a dir.

Però ahir, passant, una fiblada m’ha dit que era ella qui em mirava:
des d’un balcó, uns ulls divertits, mentre una moto engegava.
Ens hem tornat a mirar…
Tampoc hi havia res més a dir.
Al balcó… un roser florit.

Ah, l’amor ens enganya...